Quan em vaig incorporar al departament d’Urbanisme, vaig descobrir de seguida que en Manuel era un catedràtic exigent amb els seus col·laboradors, que detestava la ineficàcia i les inèrcies institucionals, que defugia les convencions i l’obvietat; podríem dir que no li agradaven els camins fàcils.
La meva tasca, doncs, no seria únicament administrativa. Això també ho vaig aprendre al seu costat. Havia d’estar preparada per a qualsevol

situació que es plantegés: des de l’organització d’una lectura de tesi fins la d’un sopar o una festa del departament. En tots els casos, en Manuel em plantejava el repte de la màxima eficàcia. Com passa a qualsevol aspecte de la vida, no sempre ens en sortíem com ens hagués agradat. Però sí que li agrairé sempre que em donés la seva confiança perquè això m’animava a fer les coses millor i a sentir-me satisfeta quan sortia bé el que m’encomanava.
Però en Manuel m’ha ensenyat moltes altres coses. M’ha ensenyat a mirar les ciutats, a estimar-les i a entendre-les d’una manera que, segurament,

estava lluny del meu abast. Així, he aprés a cercar adjectius per qualificar-les i, en moltes ocasions, fins i tot m’ha donat l’oportunitat de participar en debats acadèmics en els quals la meva opinió s’ha escoltat amb el mateix respecte com la de qualsevol altre.
Suposo que no hi ha molts catedràtics així. Quin altre coneixeu que sigui capaç d’interrompre una reunió acadèmica per respondre al “greu problema” que em suposava haver de triar unes ulleres? I, a més, quin altre seria capaç d’emprovar-se-les i d’incitar una votació popular per decidir, finalment, quines m’havia de comprar? / Barcelona